30
nov
Comparteix:
El Punt Avui

Des del món empre­sa­rial, no ens can­sem de denun­ciar que patim una regla­men­tació exces­siva que limita no només la nos­tra capa­ci­tat d’acció, sinó fins i tot la dels nos­tres càrrecs públics, esco­llits democràtica­ment amb uns pro­gra­mes elec­to­rals que sovint no es poden por­tar a la pràctica fins a les dar­re­res con­seqüències. Els pro­ce­di­ments de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques són cada vegada més com­ple­xos i enre­ves­sats. La tan recla­mada sim­pli­fi­cació admi­nis­tra­tiva, la neces­si­tat de des­bu­ro­cra­tit­zar els nos­tres pro­ce­di­ments, és una qui­mera.

Davant d’aquest immo­bi­lisme, veig que la soci­e­tat en gene­ral i els sec­tors que hau­rien de ser punta de llança de la nos­tra eco­no­mia estan a la defen­siva. L’excusa que sovint es dona a qui denun­cia aquesta tera­nyina de regla­men­ta­ci­ons és la neces­si­tat d’evi­tar la cor­rupció, de tenir els màxims meca­nis­mes de con­trol per evi­tar la trampa. El Grup de Tre­ball Cata­lu­nya 2022 ho defi­neix molt bé quan reclama fer la tran­sició d’un model garan­tista a un model fina­lista, rede­fi­nint l’admi­nis­tració per enfo­car-la a resul­tats.

Aquest excés de nor­ma­ti­ves pot ésser també una reacció defen­siva d’una part d’allò que ano­me­nem el sot­to­go­verno, dels càrrecs buro­cra­tit­zats que temen per­dre el seu poder. No podem obli­dar que, dei­xant de banda comp­ta­des excep­ci­ons, aquest sot­to­go­verno aposta sem­pre per l’esta­bi­li­tat i l’statu quo, perquè el que pri­o­ritza és man­te­nir-se en els seus càrrecs i res­pec­tar al peu de la lle­tra els pro­ce­di­ments, no els resul­tats que acon­se­guei­xen. Per això no és estrany que sen­tin aversió pels can­vis, per les actu­a­ci­ons que poden inco­mo­dar la cadena fun­ci­o­na­rial, mal­grat que siguin necessàries i figu­rin fins i tot en els pro­gra­mes elec­to­rals dels par­tits pels quals han estat esco­llits. I qui dia passa, any empeny.

Sovint em trobo càrrecs públics d’alt nivell que em con­fes­sen les limi­ta­ci­ons amb què topen per fer l’acció política per la qual van ser esco­llits. Em par­len de les rigi­de­ses de l’admi­nis­tració, dels con­trols exces­sius o del temor reve­ren­cial d’alguns esta­ments fun­ci­o­na­ri­als per ava­lar segons qui­nes reso­lu­ci­ons. Quants alcal­des no han reco­ne­gut que avui seria impos­si­ble por­tar a terme les pla­ni­fi­ca­ci­ons urbanísti­ques que, en el pas­sat, van con­tri­buir a redi­bui­xar les nos­tres ciu­tats i a donar-los un gran impuls cap al futur. Avui tot­hom sem­bla lli­gat de peus i mans, temorós que el por­tin davant d’un tri­bu­nal per una denúncia malin­ten­ci­o­nada.

A Cata­lu­nya aquesta por és molt viva, perquè estem veient com els tri­bu­nals s’uti­lit­zen per escar­men­tar els càrrecs públics que van impul­sar el procés, als quals s’intenta matar civil­ment. És un mis­satge que no ha pas­sat inad­ver­tit als qui ara ocu­pen el poder i que els ha con­ta­giat d’una paràlisi que enca­lla deci­si­ons de tota mena.

Penso que aquesta situ­ació no és la que viuen altres països avançats del món, amb soci­e­tats i tei­xits empre­sa­ri­als més dinàmics, i que segu­ra­ment aca­ba­ran pas­sant-nos la mà per la cara. No podem obli­dar que com­pe­tim en un mer­cat glo­bal, on països per­fec­ta­ment homo­lo­gats des del punt de vista democràtic no tenen les nos­tres limi­ta­ci­ons.

De vega­des, l’excés de regu­lació no és una cui­rassa con­tra la cor­rupció, sinó una cor­tina de fum que tapa la rea­li­tat i impos­si­bi­lita sovint acon­se­guir els objec­tius. Com més sen­zi­lles i diàfanes siguin les regla­men­ta­ci­ons, més fàcil és detec­tar qui se les salta. Tam­poc no esta­ria mala­ment una mica més de con­fiança en el món empre­sa­rial, amb cer­ti­fi­cats d’auto­res­pon­sa­bi­li­tat com els que es van fer famo­sos durant l’etapa més dura de la pandèmia. I si algú no com­pleix, mà dura i sanció exem­plar.

El més pre­o­cu­pant és que són pre­ci­sa­ment les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses, les que for­men el gros de l’eco­no­mia cata­lana, les que tenen més difi­cul­tat d’adap­tació i menys recur­sos per fer front a la tera­nyina regla­men­tista. Ens sen­tim lli­gats de peus i mans. Ens hem de pren­dre seri­o­sa­ment la neces­si­tat de sim­pli­fi­car els pro­ce­di­ments i començar a eli­mi­nar els entre­bancs que ara mateix tenim entre els pro­gra­mes polítics, entre les deman­des de la soci­e­tat i de les empre­ses i les eines dis­po­ni­bles per fer-les rea­li­tat. No només està en joc el futur de la nos­tra eco­no­mia, sinó la con­fiança en la mateixa

0 No hi ha comentaris

Comments are closed.